Per tots es sabut o quasi tots el rebombori que sa muntat per el himne regional valencià, bé llegint un poc per Internet m'he trobat aquest article al pica'm escrit per Pere fuset, com m'agrada el reproduïx integre.
Parlant d’història és molt fàcil traure les coses de context i en conseqüència acabar pixant fora de test. I això potser hem fet sovint des del valencianisme al tractar de jutjar amb ulls del present alguns episodis del nostre passat. O és lògic esperar del primigeni regionalisme valencià d’inicis del segle XX una actitud sobiranista impròpia de l’època?
Només els camins de futur poden posar en valor algunes llavors plantades a la història, i això últim és el que han fet els hereus de Maximilià Thous -autor de la lletra de l’himne valencià- al condicionar la seua utilització als actes commemoratius del centenari a que les institucions empren el valencià.
Thous era un valencianista, com a tal signà les Normes de Castelló i així cal observar-ho des de l’òptica del seu temps. Per molt que alguns ens resistim a “ofrenar noves glòries a Espanya” per acompanyar una música d’altra banda aborronadora, seriem injustos si no observàrem el context. I aquella València de 1909 en té un de ben clar.
La història ens ha donat alternatives extraoficials, com aquella d’origen un tant incert però popularitzada pel valencianistes de tota mena que consistix en substituir els primer versos pel “Tots baix els plecs de la nostra senyera” que ja apareix documentada malgrat la censura del franquisme, la Muixeranga d’Algemesí a proposta de Joan Fuster o la Cançó de Lluita amb lletra de Maximilià Thous fill.
Pare i fill representen així doncs dues generacions diferents de valencianistes. Si al pare li llevaren els drets d’autor i l’expulsaren del càrrec de director del Museu Valencià d’Etnografia, el fill, d’un valencianisme encara més accentuat el franquisme li van fer la vida impossible. No debades Thous fou un destacat membre de la Joventut Valencianista, de l’Agrupació Valencianista Republicana i del Partit Valencianista d’Esquerra. Unes idees polítiques que el van portar a la presó Model de València on fou durament torturat.
Uns fets que per desgràcia són pràcticament desconeguts pels valencianistes de hui en dia i que posen de rellevància la feble memòria històrica del nacionalisme valencià que quan mira cap arrere té problemes per superar l’espesa boira de la transició i els darrers anys de lluita antifranquista.
Per això, amb l’actitud de la família Thous, no només es denuncia públicament la hipocresia dels qui, com el PP, practiquen un valencianisme cosmètic de contingut ben difús. També ens ajuden a redescobrir la trajectòria i l’evolució de personalitats il·lustres del valencianisme com la que representen els Thous i en definitiva a conèixer els nostres origens.
En este sentit, sobta comprovar que, com revelava Josep Vicent Boira, el valencià va tindre un gran pes en alguns dels actes i congressos d’aquella Exposició Regional. I sobta perquè hui, un segle després i amb un Estatut i una Llei d’ús vigents. I si la pressió dels Thous no surt efecte, el valencià s’haurà quedat exclòs de les celebracions.
Parlant d’història és molt fàcil traure les coses de context i en conseqüència acabar pixant fora de test. I això potser hem fet sovint des del valencianisme al tractar de jutjar amb ulls del present alguns episodis del nostre passat. O és lògic esperar del primigeni regionalisme valencià d’inicis del segle XX una actitud sobiranista impròpia de l’època?
Només els camins de futur poden posar en valor algunes llavors plantades a la història, i això últim és el que han fet els hereus de Maximilià Thous -autor de la lletra de l’himne valencià- al condicionar la seua utilització als actes commemoratius del centenari a que les institucions empren el valencià.
Thous era un valencianista, com a tal signà les Normes de Castelló i així cal observar-ho des de l’òptica del seu temps. Per molt que alguns ens resistim a “ofrenar noves glòries a Espanya” per acompanyar una música d’altra banda aborronadora, seriem injustos si no observàrem el context. I aquella València de 1909 en té un de ben clar.
La història ens ha donat alternatives extraoficials, com aquella d’origen un tant incert però popularitzada pel valencianistes de tota mena que consistix en substituir els primer versos pel “Tots baix els plecs de la nostra senyera” que ja apareix documentada malgrat la censura del franquisme, la Muixeranga d’Algemesí a proposta de Joan Fuster o la Cançó de Lluita amb lletra de Maximilià Thous fill.
Pare i fill representen així doncs dues generacions diferents de valencianistes. Si al pare li llevaren els drets d’autor i l’expulsaren del càrrec de director del Museu Valencià d’Etnografia, el fill, d’un valencianisme encara més accentuat el franquisme li van fer la vida impossible. No debades Thous fou un destacat membre de la Joventut Valencianista, de l’Agrupació Valencianista Republicana i del Partit Valencianista d’Esquerra. Unes idees polítiques que el van portar a la presó Model de València on fou durament torturat.
Uns fets que per desgràcia són pràcticament desconeguts pels valencianistes de hui en dia i que posen de rellevància la feble memòria històrica del nacionalisme valencià que quan mira cap arrere té problemes per superar l’espesa boira de la transició i els darrers anys de lluita antifranquista.
Per això, amb l’actitud de la família Thous, no només es denuncia públicament la hipocresia dels qui, com el PP, practiquen un valencianisme cosmètic de contingut ben difús. També ens ajuden a redescobrir la trajectòria i l’evolució de personalitats il·lustres del valencianisme com la que representen els Thous i en definitiva a conèixer els nostres origens.
En este sentit, sobta comprovar que, com revelava Josep Vicent Boira, el valencià va tindre un gran pes en alguns dels actes i congressos d’aquella Exposició Regional. I sobta perquè hui, un segle després i amb un Estatut i una Llei d’ús vigents. I si la pressió dels Thous no surt efecte, el valencià s’haurà quedat exclòs de les celebracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada