Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble, i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs sed, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les tues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no sia la del teu poble. Potser et maten o potser s’en riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sinó s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Vicent Andrés Estellés