dimarts, 29 de desembre del 2009
dijous, 8 d’octubre del 2009
dijous, 24 de setembre del 2009
diumenge, 20 de setembre del 2009
dimecres, 16 de setembre del 2009
Carta de Josep Nadal
Vaig a reproduir íntegrament la carta de Josep Nadal , cantant de la gossa sorda, en fa reflexionar bastant sobre el camí que deuríem seguir els independentistes d'esquerres i de dretes(que també hi han, no molts, però hi han)al país Valencià. Cada vegada que el llegisc, hem sorprèn més aquest pallo, Nadal eres un fenomen no canvies. Un abràs de la gent d'Alberic, continuem esperant-vos, salut, força i visca el país Valencià. au.
El referèndum d'Arenys i el País Valencià
Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en majúscula) s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.
Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau...
Quedava clar en la pregunta del referèndum que el subjecte de decisió és el poble de Catalunya. Des de la CUP fins a Convergència sembla que hi ha consens en aquest tema i que el dia que es faça el Referèndum ( en majúscula) serà aquesta la pregunta que es farà als ciutadans; "Està d'acord en què Catalunya siga un estat independent Sí o no?"
Durant molts anys l’independentisme al País Valencià ha funcionat baix el lema de “Independència Països Catalans” i encara que tampoc s’ha deixat massa clar si el subjecte de decisió seria compartit o múltiple, si que és veritat que aquestos dos conceptes sempre han anat junts, reforçant la idea de la construcció d’un estat unitari.
Com ens posicionem davant d’aquest nou escenari?, la independència arribaria fins a La Sénia, de Vinaròs cap avall continuaríem sota la bota d’Espanya i amb una mobilització espanyolista major i més virulenta de la que patim ara. I ara què?
Potser algú podria pensar que la solució passa per demanar la integració al nou estat català, però aquesta possibilitat a banda de ser política ficció a nivell social, a nivell individual és una clara invitació a l’exili nord enllà. Ja són massa els valencians que han decidit marxar a viure a Catalunya molts d’ells gent amb titulació superior que no veien cap futur al País Valencià. Continuar promovent la fuga de cervells no crec que siga res positiu.
Aquesta és un interpel·lació oberta a tot l’independentisme del País Valencià, als companys i companyes militants dels diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural; no creieu que ha arribat el moment de valencianitzar al màxim el nostre discurs?
L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.
Per a això caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes.
Vol dir això que estic propugnant renunciar als Països Catalans? No, clar que no. Però pense que els Països Catalans s’han d’explicar. Explicar la llengua, la història, crear un espai cultural i econòmic comú multipolar. Es poden fer diaris, pel·lícules, cançons, televisions, pàgines web, compartir experiències polítiques . Ens podem posar d’acord en moltes coses amb Catalunya i les Illes per derrotar el nostre adversari i per fer creixer la nostra economia i la cultura pròpia. Però això és una faena i anar a partir-se la cara contra Espanya n’és una altra.
Si volem que els nostres conciutadans ens entenguem mínimament cada volta que els diguem que ells no són espanyols haurem de posar per damunt de tot el tema de la valencianitat. Provocar el dubte entre els convençuts de la dualitat “valencià i espanyol” i que comencen a triar entre “valencià o espanyol”. Si barregem el tema dels Països Catalans quan parlem d’independència només ens entendran els mateixos de sempre, sembla que això també ho té clar la societat catalana i actua en conseqüència.
Què en penseu vosaltres? Quin creieu que hauria de ser el camí dels valencians conscients de ser-ho ara que els nostres germans del nord comencen a entreveure de lluny la possibilitat de la llibertat nacional?
Res més, només donar les gràcies al poble d’Arenys de Munt per la seua valentia; tot esperant que algun dia es faça un referèndum oficial amb la pregunta; "Està d'acord en què el País Valencià siga un estat independent Sí o no?"
El referèndum d'Arenys i el País Valencià
Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en majúscula) s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.
Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau...
Quedava clar en la pregunta del referèndum que el subjecte de decisió és el poble de Catalunya. Des de la CUP fins a Convergència sembla que hi ha consens en aquest tema i que el dia que es faça el Referèndum ( en majúscula) serà aquesta la pregunta que es farà als ciutadans; "Està d'acord en què Catalunya siga un estat independent Sí o no?"
Durant molts anys l’independentisme al País Valencià ha funcionat baix el lema de “Independència Països Catalans” i encara que tampoc s’ha deixat massa clar si el subjecte de decisió seria compartit o múltiple, si que és veritat que aquestos dos conceptes sempre han anat junts, reforçant la idea de la construcció d’un estat unitari.
Com ens posicionem davant d’aquest nou escenari?, la independència arribaria fins a La Sénia, de Vinaròs cap avall continuaríem sota la bota d’Espanya i amb una mobilització espanyolista major i més virulenta de la que patim ara. I ara què?
Potser algú podria pensar que la solució passa per demanar la integració al nou estat català, però aquesta possibilitat a banda de ser política ficció a nivell social, a nivell individual és una clara invitació a l’exili nord enllà. Ja són massa els valencians que han decidit marxar a viure a Catalunya molts d’ells gent amb titulació superior que no veien cap futur al País Valencià. Continuar promovent la fuga de cervells no crec que siga res positiu.
Aquesta és un interpel·lació oberta a tot l’independentisme del País Valencià, als companys i companyes militants dels diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural; no creieu que ha arribat el moment de valencianitzar al màxim el nostre discurs?
L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.
Per a això caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes.
Vol dir això que estic propugnant renunciar als Països Catalans? No, clar que no. Però pense que els Països Catalans s’han d’explicar. Explicar la llengua, la història, crear un espai cultural i econòmic comú multipolar. Es poden fer diaris, pel·lícules, cançons, televisions, pàgines web, compartir experiències polítiques . Ens podem posar d’acord en moltes coses amb Catalunya i les Illes per derrotar el nostre adversari i per fer creixer la nostra economia i la cultura pròpia. Però això és una faena i anar a partir-se la cara contra Espanya n’és una altra.
Si volem que els nostres conciutadans ens entenguem mínimament cada volta que els diguem que ells no són espanyols haurem de posar per damunt de tot el tema de la valencianitat. Provocar el dubte entre els convençuts de la dualitat “valencià i espanyol” i que comencen a triar entre “valencià o espanyol”. Si barregem el tema dels Països Catalans quan parlem d’independència només ens entendran els mateixos de sempre, sembla que això també ho té clar la societat catalana i actua en conseqüència.
Què en penseu vosaltres? Quin creieu que hauria de ser el camí dels valencians conscients de ser-ho ara que els nostres germans del nord comencen a entreveure de lluny la possibilitat de la llibertat nacional?
Res més, només donar les gràcies al poble d’Arenys de Munt per la seua valentia; tot esperant que algun dia es faça un referèndum oficial amb la pregunta; "Està d'acord en què el País Valencià siga un estat independent Sí o no?"
dissabte, 5 de setembre del 2009
diumenge, 9 d’agost del 2009
dimecres, 5 d’agost del 2009
El gran desficaci valencià.
Després del que a passat amb el camps i companyia,és a dir res, pense que la justícia és una puta merda, cagada per algun ric, llegint per la ret noticies i comentaris sobre el que a passat, no puc dir un altra cosa que; VERGONYA, si senyors,VERGONYA tinc de ser valencià, aquest país de merda és el seu cortijo, on fan tot el que es dona la gana, son els putos amos, i els valencians de bé tot seu traguen, jo com soc un renegat i no hem puc empassar tota aquesta merda , no callaré.
Faig una xicoteta reflexió, aquesta gent sol ser la de la moralitat impol·luta, la bona gent, la normalitat, doncs jo no soc, ni vull ser normal, per a mi la corrupció, el caciquisme, el feixisme, el omplir-se les butxaques a dos mans, fer el que hem done la gana amb els diners dels demés, estafar, enganyar... açò es ser una bona persona?, ser normal?, ser un bon valencià? ho torne a dir jo no vull ser normal, ni ser bona persona, per a mi el fer com fan no hem val, quant hem diuen que tots els polítics son igual i que ells farien el mateix, ufff que fills de puta, on arribat la propaganda, perquè hem permès que passe tot açò?, es més lo que ells fan està ben fet, i no passa res, però quant és un suposat personatge d'esquerres el que s'ompli les butxaques, cau fins i tot el govern de la gran nació espanyola,( recorde Roldan, i companyia) .
Bé per a rematar-ho llegeix al publico aquesta noticia relacionada amb el cas güter.
Encara m'he encenc més. JO NO VULL SER NORMAL.
Faig una xicoteta reflexió, aquesta gent sol ser la de la moralitat impol·luta, la bona gent, la normalitat, doncs jo no soc, ni vull ser normal, per a mi la corrupció, el caciquisme, el feixisme, el omplir-se les butxaques a dos mans, fer el que hem done la gana amb els diners dels demés, estafar, enganyar... açò es ser una bona persona?, ser normal?, ser un bon valencià? ho torne a dir jo no vull ser normal, ni ser bona persona, per a mi el fer com fan no hem val, quant hem diuen que tots els polítics son igual i que ells farien el mateix, ufff que fills de puta, on arribat la propaganda, perquè hem permès que passe tot açò?, es més lo que ells fan està ben fet, i no passa res, però quant és un suposat personatge d'esquerres el que s'ompli les butxaques, cau fins i tot el govern de la gran nació espanyola,( recorde Roldan, i companyia) .
Bé per a rematar-ho llegeix al publico aquesta noticia relacionada amb el cas güter.
Las pruebas enviadas por el TSJM a Valencia, en un cajón
Encara m'he encenc més. JO NO VULL SER NORMAL.
diumenge, 2 d’agost del 2009
dimarts, 21 de juliol del 2009
Els plaers de ma vida.
El passat diumenge dia 19 sense espera-ho, arribà al món la meua segona filla.
Vos presente a Roser:
Al contrari de la meua primera filla, a la que li posarem Angels, el part a sigut rapit, es posa en contraccions a les 7 del matí, a les set i mitja hem desperta d'una sarpada, imagineu-se la situació, jo dormint com un troc, hem desperta de colp, amb una super contracció, i hem diu Xavi açò no son les de la setmana passada, açò va de bó, a les nou i mitja entrem a l'hospital de la Ribera i a la una i mitja naixeu la Roser, la experiència increïble, com deia abans, al contrari que el de l'Angels, aquest a sigut jauja, i com diria aquell, ho he vist tot, en Angels per ser un part complicat i amb instrumental no vaig passar, ara sí, ho he vist tot, una experiència total, la cosa més increïble del món mundial, és l'hora que encara flipe en colors, quant la matrona hem digué ja es veu el cap, vols veure'l? clar com no i Xavi a mirar, ostiaaaa, el veure el parrus de l'Alba tan prestat i el cap vegen-se, uff, un altra espenta i ara es veu més, uuuuffff, voleu tocar-li el cavet, clar..., ufff, i veure quant surt pel forat, ufff, les llàgrimes hem eixien a bor-botons, pareixia una macarena, es l'hora que ho recorde i m'emocione, no més nàixer, ens la passen, li la posen al damunt a l'Alba ufff, la coseta tant bonica, bramant uns plors, una careta, un mal genit,, la infermera la netejà i hem diu vols agarra-la, que dius dona, això ni es pregunta, trau cap ací. En resum la millor experiència que m'ha passat, he vist vindre al món a la meua segona filla.
Ací teniu als dos plaer de ma vida, l'Angels i la Roser.dissabte, 18 de juliol del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
Carta oberta de Josep Nadal a l'alcalde Enrique Carpi per la censura del Festalberic
El I festival de música en valencià, el Festalberic, que s'havia de celebrar organitzat per l'associació Iniciativa x Alberic a la localitat de la Ribera el proper dissabte 4 de juliol va haver de ser anulat pels organitzadors a quinze dies de la seua celebració, davant dels entrebancs que posava l'equip de govern municipal del PP. El cantautor Pau Alabajos i l'organització ja es van queixar en el seu moment als seus respectius blogs. Ara és el cantant de La Gossa Sorda, Josep Nadal, qui adreça una carta oberta a l'alcalde d'Alberic, que tot seguit reproduïm:
Carta oberta a l'alcalde d'Alberic:
Bentrobat Enrique, no tinc el gust de coneixer-lo però en ser vosté la màxima autoritat civil del poble d’Alberic hi han algunes consideracions que m’agradaria fer-li.
Em presente, sóc Josep Nadal veï de Pego i cantant del grup musical La Gossa Sorda que el proper 4 de juliol havíem d’actuar al seu poble junt amb altres grups i solistes dins del Festalberic, festival de música valenciana que porta avant el partit Iniciativa per Alberic (IxA) que vosté coneix bé.
Sé de primera mà que els organitzadors duen més de mig any cuidant cada detall del festival per a que no hi haguera sorpreses d’última hora i tot fóra el més correcte possible. També sé que des de l’ajuntament que vosté presideix no se’ls va donar cap facilitat per poder tirar avant l’esdeveniment en un espai públic i els organitzadors van haver de suar sang per trobar un lloc alternatiu de caire privat.
Em comenten que des de l’ajuntament se’ls va arribar a demanar fins i tot una fiança de 120.000 euros i clar, pobrets com són la gent d’IxA no ho podien assumir ni en somnis. També em comenten que quan ja havien trobat un lloc privat per poder fer el concert, i després d’haver fet tones de paperassa que vostés exigien, els demanen a només 15 dies de la data prevista un informe del Col·legi d’Arquitectes. L’informe arribaria en el millor dels casos el mateix dia del concert i en eixe cas encara estaríem en espera que vostés vegeren qualsevol subterfugi legalista i suspengueren el concert quan ja estaria tot en marxa. El que hauria pogut significar un prejudici econòmic colossal per als organitzadors. Finalment IxA ha decidit suspendre el concert i tornar a intentar-ho l’any que ve.
Vorà vosté Enrique, jo em dedique a això de la música i el fet que em suspenguen un concert a 15 dies vista em produeix un prejudici econòmic important, igual que a la resta de gent dels grups, tècnics etc.. Com a mínim 30 persones es quedaran sense jornal gràcies a les accions del seu ajuntament. Cosa que a nosaltres acostumats com estem a pegar bacs amunt i vall tampoc és el que més ens preocupa, ens dol que passen aquestes coses però no ens preocupen els diners, que d’altra banda tampoc en són massa.
El que si que em preocupe bastant és per vosté i sobretot pel seu poble. Se suposa que vivim en una societat democràtica i que els poders públics haurien de ser els que garantiren el dret de totes les sensibilitats polítiques a expressar-se com vullguen. Pot amagar-se vosté darrerre d’enrevessats subterfugis legals, però aquestos subterfugis legals haurien de ser per a tots i no només per als seus adversaris polítics. Què creu que passaria si tots actuarem igual? Imagine vosté el dia que la bona gent d’Iniciativa per Alberic governen a l’ajuntament, creu vosté que demaran, posem per cas, 120.000 euros de fiança per poder fer processons religioses? O que li prohibiran al Partit Popular fer ús de les instal·lacions municipals per a portar a Rus a fer un miting d’quells incendiaris que tant li agrada fer?
No crec que cap d’aquestes coses arribe a succeir, estic segur els militants d’IxA ni es plantegen actuar així. Quant algú és demòcrata no pensa en arraconar els adversaris sinó en fer propostes millors que aquestos per poder guanyar democràticament. I vosté que en pensa Enrique de tot això? es considera vosté un demòcrata ? Li agradaria que el dia de demà quan canvien les tornes l’arraconen a vosté i al seu partit a fer actes a sa casa si és que vol fer algun acte polític?
Potser pensarà vosté que en ser del Partit Popular ja és normal fotre als rojos valencianistes. Clar que és el que fan Rus, Camps i cia, renegar de la cultura valenciana i adquirir mètodes falangistes per actuar en el que se suposa que és una democràcia. Però ja li dic jo que m’he corregut el país de punta a punta tractant amb ajuntaments i festers de diferents pelatges que aquest no és l’únic camí a seguir i que als concerts de La Gossa Sorda han vingut alcaldes i regidors del seu partit amb la dona i els fills a gaudir de l’espectacle. Gent de dretes, tolerant i demòcrata que han encaixat les crítiques com li pertoca a una autoritat institucional i que fomenten la concòrdia entre la gent del seu poble. Crec que eixe no és el seu cas Enrique i per això estic preocupat per vosté i pel poble d’Alberic.
Enguany no es farà el FestAlberic però hi ha il·lusió de tornar-ho a intentar l’any que ve. La il·lusió per ara no necessita d’informes ni de fiances, pot moure muntanyes i fer caure governs municipals. M’agradaria que reconsiderara vosté la seua actitud i convidar-lo al concert de La Gossa Sorda que farem el 2010 al seu poble.
M’acomiade de vosté tot esperant que les meues paraules el facen reflexionar sobre la seua funció d’alcalde que crec que a hores d’ara no la té massa clara, desitjar-li també que passe un bon estiu i que mai ningú arribe a censurar-lo per la seua ideologia.
Atentament
Josep Nadal
Cantant de La Gossa Sorda
Font: Llibertat.cat
Carta oberta a l'alcalde d'Alberic:
Bentrobat Enrique, no tinc el gust de coneixer-lo però en ser vosté la màxima autoritat civil del poble d’Alberic hi han algunes consideracions que m’agradaria fer-li.
Em presente, sóc Josep Nadal veï de Pego i cantant del grup musical La Gossa Sorda que el proper 4 de juliol havíem d’actuar al seu poble junt amb altres grups i solistes dins del Festalberic, festival de música valenciana que porta avant el partit Iniciativa per Alberic (IxA) que vosté coneix bé.
Sé de primera mà que els organitzadors duen més de mig any cuidant cada detall del festival per a que no hi haguera sorpreses d’última hora i tot fóra el més correcte possible. També sé que des de l’ajuntament que vosté presideix no se’ls va donar cap facilitat per poder tirar avant l’esdeveniment en un espai públic i els organitzadors van haver de suar sang per trobar un lloc alternatiu de caire privat.
Em comenten que des de l’ajuntament se’ls va arribar a demanar fins i tot una fiança de 120.000 euros i clar, pobrets com són la gent d’IxA no ho podien assumir ni en somnis. També em comenten que quan ja havien trobat un lloc privat per poder fer el concert, i després d’haver fet tones de paperassa que vostés exigien, els demanen a només 15 dies de la data prevista un informe del Col·legi d’Arquitectes. L’informe arribaria en el millor dels casos el mateix dia del concert i en eixe cas encara estaríem en espera que vostés vegeren qualsevol subterfugi legalista i suspengueren el concert quan ja estaria tot en marxa. El que hauria pogut significar un prejudici econòmic colossal per als organitzadors. Finalment IxA ha decidit suspendre el concert i tornar a intentar-ho l’any que ve.
Vorà vosté Enrique, jo em dedique a això de la música i el fet que em suspenguen un concert a 15 dies vista em produeix un prejudici econòmic important, igual que a la resta de gent dels grups, tècnics etc.. Com a mínim 30 persones es quedaran sense jornal gràcies a les accions del seu ajuntament. Cosa que a nosaltres acostumats com estem a pegar bacs amunt i vall tampoc és el que més ens preocupa, ens dol que passen aquestes coses però no ens preocupen els diners, que d’altra banda tampoc en són massa.
El que si que em preocupe bastant és per vosté i sobretot pel seu poble. Se suposa que vivim en una societat democràtica i que els poders públics haurien de ser els que garantiren el dret de totes les sensibilitats polítiques a expressar-se com vullguen. Pot amagar-se vosté darrerre d’enrevessats subterfugis legals, però aquestos subterfugis legals haurien de ser per a tots i no només per als seus adversaris polítics. Què creu que passaria si tots actuarem igual? Imagine vosté el dia que la bona gent d’Iniciativa per Alberic governen a l’ajuntament, creu vosté que demaran, posem per cas, 120.000 euros de fiança per poder fer processons religioses? O que li prohibiran al Partit Popular fer ús de les instal·lacions municipals per a portar a Rus a fer un miting d’quells incendiaris que tant li agrada fer?
No crec que cap d’aquestes coses arribe a succeir, estic segur els militants d’IxA ni es plantegen actuar així. Quant algú és demòcrata no pensa en arraconar els adversaris sinó en fer propostes millors que aquestos per poder guanyar democràticament. I vosté que en pensa Enrique de tot això? es considera vosté un demòcrata ? Li agradaria que el dia de demà quan canvien les tornes l’arraconen a vosté i al seu partit a fer actes a sa casa si és que vol fer algun acte polític?
Potser pensarà vosté que en ser del Partit Popular ja és normal fotre als rojos valencianistes. Clar que és el que fan Rus, Camps i cia, renegar de la cultura valenciana i adquirir mètodes falangistes per actuar en el que se suposa que és una democràcia. Però ja li dic jo que m’he corregut el país de punta a punta tractant amb ajuntaments i festers de diferents pelatges que aquest no és l’únic camí a seguir i que als concerts de La Gossa Sorda han vingut alcaldes i regidors del seu partit amb la dona i els fills a gaudir de l’espectacle. Gent de dretes, tolerant i demòcrata que han encaixat les crítiques com li pertoca a una autoritat institucional i que fomenten la concòrdia entre la gent del seu poble. Crec que eixe no és el seu cas Enrique i per això estic preocupat per vosté i pel poble d’Alberic.
Enguany no es farà el FestAlberic però hi ha il·lusió de tornar-ho a intentar l’any que ve. La il·lusió per ara no necessita d’informes ni de fiances, pot moure muntanyes i fer caure governs municipals. M’agradaria que reconsiderara vosté la seua actitud i convidar-lo al concert de La Gossa Sorda que farem el 2010 al seu poble.
M’acomiade de vosté tot esperant que les meues paraules el facen reflexionar sobre la seua funció d’alcalde que crec que a hores d’ara no la té massa clara, desitjar-li també que passe un bon estiu i que mai ningú arribe a censurar-lo per la seua ideologia.
Atentament
Josep Nadal
Cantant de La Gossa Sorda
Font: Llibertat.cat
dissabte, 13 de juny del 2009
Cap una Europa de dretes
Llegit al diari publico.
Alguns que van ser marxistes tenien incorporat en el seu disc dur que el capitalisme patiria una crisi sísmica i que llavors les forces de progrés triomfarien des dels seus runes. Altres, simplement aplicaven la lògica: l’esquerra que va parir l’Estat del benestar serà la gran beneficiada del tsunami financer causat pels excessos del neoliberalisme. Però llavors va arribar el 7-J.
La macroelecció simultània en 27 països de la Unió Europea, culminada diumenge passat en el context de la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió de 1929, ha tingut efectivament efectes sísimicos, però per a l’esquerra europea moderada: el pitjor resultat en dècades l’ha deixat en la UVI.
El cataclisme és tan sonat que l’esquerra pareix situar-se en la seua zona zero. Llevat d’excepcions, la seua caiguda no ha provocat un gran auge de les esquerres alternatives, fragmentades en múltiples opcions. Després del crash, només pareix pujar l’extrema dreta.
Els més optimistes en el camp de l’esquerra subratllen que la particularitat dels comicis eleccions europees, amb una participació de a penes el 43% i molt poc en joc resten importància als resultats. I recorden, com va subratllar el mateix Felipe González en un acte recent de la Fundació Alternatives, que "en èpoques de grans crisis les fórmules simplificades i totalitzadores de la dreta tenen més recorregut i èxit que les propostes complexes, moderades i serioses de la socialdemocràcia".
La sèrie històrica dels mateixos comicis europeus mostra que la crisi de l’esquerra ve, no obstant això, de molt lluny. L’afonament de la socialdemocràcia en alguns dels seus feus històrics Alemanya, Regne Unit, Holanda és esgarrifós: han perdut respatler de forma sostinguda a un ritme tal que els seus suports es reduïxen a la mitat o inclús a un terç del que tenien fa només 20 anys (veure quadro).
Hi ha un altre element de fons que afecta les eleccions de primera divisón, les que sí que decidixen Governs nacionals. I l’evolució és la mateixa: fa 10 anys, Europa era un autèntic bastió de l’esquerra. La situació s’ha donat volta: ara, 20 dels 27 Executius de la UE són conservadors (veure mapa).
Caldera: "Els valors majoritaris continuen sent els progressistes"
Què fer? L’eterna pregunta sobrevola novament al conjunt de l’esquerra. Públic ha volgut contribuir al debat buscant l’opinió de 14 intel·lectuals europeus de prestigi, que representen tota la pluralitat de l’esquerra: des del progressisme fins a l’extrema esquerra, des del republicanisme cívic del politòleg irlandés Philip Pettit fins a les postures directament àcrates del caricaturista francés Sine, passant pel compromís amb l’esquerra democràtica de l’historiador britànic Tony Judt, el laïcisme del filòsof italià Paolo Flores dArcais, la perspectiva marxista de l’historiador alemany Wolfang Fritz Haug, l’activisme antiglobalitzador de Susan George i el periodisme compromés d’Atrau de Gregorio, directora de LUnità, el diari fundat pel comunista Antonio Gramsci, ara en l’òrbita de l’esquerra moderada, entre altres.
Ampli palmito
Hi ha molta varietat, però en major o menor mesura, tots coincidixen en un element central: l’esquerra ha perdut per assemblar-se massa a la dreta. El fenomen no és nou, sinó que cal remuntar-se almenys a 30 anys arrere. El que ara s’està vivint, just quan la crisi econòmica pareix donar la raó a l’intervencionisme associat a la socialdemocràcia, no seria més que la culminació d’un llarg camí emprés per a desposseir-se del seu ADN.
"En dos dècades no s’ha construït una visió alternativa", lamenta Judt, que opina que els líders socialdemòcrates actuals s’han guanyat a pols el rebuig de l’electorat. "El centreesquerra fracassa a l’hora de construir un discurs únic coherent", li secunda Pettit, el politòleg de referència del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. "En molts països d’Europa,l’esquerra no existix", es desespera Flores dArcais, la teorització del del qual laïcisme ho situa com un altre dels filòsofs de capçalera en la cúpula del PSOE.
L’esquerra alternativa no ha capitalitzat la caiguda socialista
El debat s’ha instal·lat també en el PSOE, que va perdre els comicis però va aguantar el ruixat millor que altres: només a Malta van obtindre els socialdemòcrates un percentatge de suport superior.
Jesús Caldera, que dirigix la principal factoria intel·lectual del partit la Fundació Idees es resistix a acceptar que la dreta ha guanyat les eleccions. "Si es fa la suma de les esquerres es veurà que la dreta no ha guanyat. L’esquerra en conjunt ha sumat més que la dreta a França i supòsits grans èxits com el de Berlusconi a Itàlia o Merkel a Alemanya van aconseguir un percentatge de vot menor que el PSOE", explica a Públic.
"Els valors majoritaris continuen sent els progressistes; una altra cosa és que la socialdemocràcia ha tingut molts problemes quan no ha presentat una oferta electoral clarament diferenciada de la dreta", afirma Caldera, en sintonia amb els intel·lectuals consultats.
Per què no ha aconseguit capitalitzar perquè l’esquerra alternativa este afonament del tronc central dels progressistes? Tampoc els alternatius ixen ben parats de l’anàlisi dels intel·lectuals europeus. La llista de reprotxes és llarga: divisió, incapacitat per formular propostes creïbles i reproducció de mals que molts ciutadans associen als polítics tradicionals, als que percep com una casta única.
I ara jo dic, o pense en una reflecció, si en la crisi del 29, també va caure l'esquerra i va ser el començament de la guerra mundial...amb el creixement potencial de la extrema dreta a reu del món,ara que demanen he¡.La ignorància de la gent i la por reforçada amb les mentires de la dreta, siguent ella la provocant de la crisi, fan més mal que una pedregada.
Aleshores també creure avui que el soe espanyol i europeu es l'esquerra es com acceptar polp com animal de companyia...
Alguns que van ser marxistes tenien incorporat en el seu disc dur que el capitalisme patiria una crisi sísmica i que llavors les forces de progrés triomfarien des dels seus runes. Altres, simplement aplicaven la lògica: l’esquerra que va parir l’Estat del benestar serà la gran beneficiada del tsunami financer causat pels excessos del neoliberalisme. Però llavors va arribar el 7-J.
La macroelecció simultània en 27 països de la Unió Europea, culminada diumenge passat en el context de la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió de 1929, ha tingut efectivament efectes sísimicos, però per a l’esquerra europea moderada: el pitjor resultat en dècades l’ha deixat en la UVI.
El cataclisme és tan sonat que l’esquerra pareix situar-se en la seua zona zero. Llevat d’excepcions, la seua caiguda no ha provocat un gran auge de les esquerres alternatives, fragmentades en múltiples opcions. Després del crash, només pareix pujar l’extrema dreta.
Els més optimistes en el camp de l’esquerra subratllen que la particularitat dels comicis eleccions europees, amb una participació de a penes el 43% i molt poc en joc resten importància als resultats. I recorden, com va subratllar el mateix Felipe González en un acte recent de la Fundació Alternatives, que "en èpoques de grans crisis les fórmules simplificades i totalitzadores de la dreta tenen més recorregut i èxit que les propostes complexes, moderades i serioses de la socialdemocràcia".
La sèrie històrica dels mateixos comicis europeus mostra que la crisi de l’esquerra ve, no obstant això, de molt lluny. L’afonament de la socialdemocràcia en alguns dels seus feus històrics Alemanya, Regne Unit, Holanda és esgarrifós: han perdut respatler de forma sostinguda a un ritme tal que els seus suports es reduïxen a la mitat o inclús a un terç del que tenien fa només 20 anys (veure quadro).
Hi ha un altre element de fons que afecta les eleccions de primera divisón, les que sí que decidixen Governs nacionals. I l’evolució és la mateixa: fa 10 anys, Europa era un autèntic bastió de l’esquerra. La situació s’ha donat volta: ara, 20 dels 27 Executius de la UE són conservadors (veure mapa).
Caldera: "Els valors majoritaris continuen sent els progressistes"
Què fer? L’eterna pregunta sobrevola novament al conjunt de l’esquerra. Públic ha volgut contribuir al debat buscant l’opinió de 14 intel·lectuals europeus de prestigi, que representen tota la pluralitat de l’esquerra: des del progressisme fins a l’extrema esquerra, des del republicanisme cívic del politòleg irlandés Philip Pettit fins a les postures directament àcrates del caricaturista francés Sine, passant pel compromís amb l’esquerra democràtica de l’historiador britànic Tony Judt, el laïcisme del filòsof italià Paolo Flores dArcais, la perspectiva marxista de l’historiador alemany Wolfang Fritz Haug, l’activisme antiglobalitzador de Susan George i el periodisme compromés d’Atrau de Gregorio, directora de LUnità, el diari fundat pel comunista Antonio Gramsci, ara en l’òrbita de l’esquerra moderada, entre altres.
Ampli palmito
Hi ha molta varietat, però en major o menor mesura, tots coincidixen en un element central: l’esquerra ha perdut per assemblar-se massa a la dreta. El fenomen no és nou, sinó que cal remuntar-se almenys a 30 anys arrere. El que ara s’està vivint, just quan la crisi econòmica pareix donar la raó a l’intervencionisme associat a la socialdemocràcia, no seria més que la culminació d’un llarg camí emprés per a desposseir-se del seu ADN.
"En dos dècades no s’ha construït una visió alternativa", lamenta Judt, que opina que els líders socialdemòcrates actuals s’han guanyat a pols el rebuig de l’electorat. "El centreesquerra fracassa a l’hora de construir un discurs únic coherent", li secunda Pettit, el politòleg de referència del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. "En molts països d’Europa,l’esquerra no existix", es desespera Flores dArcais, la teorització del del qual laïcisme ho situa com un altre dels filòsofs de capçalera en la cúpula del PSOE.
L’esquerra alternativa no ha capitalitzat la caiguda socialista
El debat s’ha instal·lat també en el PSOE, que va perdre els comicis però va aguantar el ruixat millor que altres: només a Malta van obtindre els socialdemòcrates un percentatge de suport superior.
Jesús Caldera, que dirigix la principal factoria intel·lectual del partit la Fundació Idees es resistix a acceptar que la dreta ha guanyat les eleccions. "Si es fa la suma de les esquerres es veurà que la dreta no ha guanyat. L’esquerra en conjunt ha sumat més que la dreta a França i supòsits grans èxits com el de Berlusconi a Itàlia o Merkel a Alemanya van aconseguir un percentatge de vot menor que el PSOE", explica a Públic.
"Els valors majoritaris continuen sent els progressistes; una altra cosa és que la socialdemocràcia ha tingut molts problemes quan no ha presentat una oferta electoral clarament diferenciada de la dreta", afirma Caldera, en sintonia amb els intel·lectuals consultats.
Per què no ha aconseguit capitalitzar perquè l’esquerra alternativa este afonament del tronc central dels progressistes? Tampoc els alternatius ixen ben parats de l’anàlisi dels intel·lectuals europeus. La llista de reprotxes és llarga: divisió, incapacitat per formular propostes creïbles i reproducció de mals que molts ciutadans associen als polítics tradicionals, als que percep com una casta única.
I ara jo dic, o pense en una reflecció, si en la crisi del 29, també va caure l'esquerra i va ser el començament de la guerra mundial...amb el creixement potencial de la extrema dreta a reu del món,ara que demanen he¡.La ignorància de la gent i la por reforçada amb les mentires de la dreta, siguent ella la provocant de la crisi, fan més mal que una pedregada.
Aleshores també creure avui que el soe espanyol i europeu es l'esquerra es com acceptar polp com animal de companyia...
dijous, 28 de maig del 2009
dimecres, 20 de maig del 2009
Dedicat al meu germà.
Li la dedique al meu germà Tonyo colombaire de devoció i convicció(és el de la foto en la truita a la mà).
Això pa què¡ Quants trellats mare¡.
Això pa què¡ Quants trellats mare¡.
Thous més enllà de l’himne
Per tots es sabut o quasi tots el rebombori que sa muntat per el himne regional valencià, bé llegint un poc per Internet m'he trobat aquest article al pica'm escrit per Pere fuset, com m'agrada el reproduïx integre.
Parlant d’història és molt fàcil traure les coses de context i en conseqüència acabar pixant fora de test. I això potser hem fet sovint des del valencianisme al tractar de jutjar amb ulls del present alguns episodis del nostre passat. O és lògic esperar del primigeni regionalisme valencià d’inicis del segle XX una actitud sobiranista impròpia de l’època?
Només els camins de futur poden posar en valor algunes llavors plantades a la història, i això últim és el que han fet els hereus de Maximilià Thous -autor de la lletra de l’himne valencià- al condicionar la seua utilització als actes commemoratius del centenari a que les institucions empren el valencià.
Thous era un valencianista, com a tal signà les Normes de Castelló i així cal observar-ho des de l’òptica del seu temps. Per molt que alguns ens resistim a “ofrenar noves glòries a Espanya” per acompanyar una música d’altra banda aborronadora, seriem injustos si no observàrem el context. I aquella València de 1909 en té un de ben clar.
La història ens ha donat alternatives extraoficials, com aquella d’origen un tant incert però popularitzada pel valencianistes de tota mena que consistix en substituir els primer versos pel “Tots baix els plecs de la nostra senyera” que ja apareix documentada malgrat la censura del franquisme, la Muixeranga d’Algemesí a proposta de Joan Fuster o la Cançó de Lluita amb lletra de Maximilià Thous fill.
Pare i fill representen així doncs dues generacions diferents de valencianistes. Si al pare li llevaren els drets d’autor i l’expulsaren del càrrec de director del Museu Valencià d’Etnografia, el fill, d’un valencianisme encara més accentuat el franquisme li van fer la vida impossible. No debades Thous fou un destacat membre de la Joventut Valencianista, de l’Agrupació Valencianista Republicana i del Partit Valencianista d’Esquerra. Unes idees polítiques que el van portar a la presó Model de València on fou durament torturat.
Uns fets que per desgràcia són pràcticament desconeguts pels valencianistes de hui en dia i que posen de rellevància la feble memòria històrica del nacionalisme valencià que quan mira cap arrere té problemes per superar l’espesa boira de la transició i els darrers anys de lluita antifranquista.
Per això, amb l’actitud de la família Thous, no només es denuncia públicament la hipocresia dels qui, com el PP, practiquen un valencianisme cosmètic de contingut ben difús. També ens ajuden a redescobrir la trajectòria i l’evolució de personalitats il·lustres del valencianisme com la que representen els Thous i en definitiva a conèixer els nostres origens.
En este sentit, sobta comprovar que, com revelava Josep Vicent Boira, el valencià va tindre un gran pes en alguns dels actes i congressos d’aquella Exposició Regional. I sobta perquè hui, un segle després i amb un Estatut i una Llei d’ús vigents. I si la pressió dels Thous no surt efecte, el valencià s’haurà quedat exclòs de les celebracions.
Parlant d’història és molt fàcil traure les coses de context i en conseqüència acabar pixant fora de test. I això potser hem fet sovint des del valencianisme al tractar de jutjar amb ulls del present alguns episodis del nostre passat. O és lògic esperar del primigeni regionalisme valencià d’inicis del segle XX una actitud sobiranista impròpia de l’època?
Només els camins de futur poden posar en valor algunes llavors plantades a la història, i això últim és el que han fet els hereus de Maximilià Thous -autor de la lletra de l’himne valencià- al condicionar la seua utilització als actes commemoratius del centenari a que les institucions empren el valencià.
Thous era un valencianista, com a tal signà les Normes de Castelló i així cal observar-ho des de l’òptica del seu temps. Per molt que alguns ens resistim a “ofrenar noves glòries a Espanya” per acompanyar una música d’altra banda aborronadora, seriem injustos si no observàrem el context. I aquella València de 1909 en té un de ben clar.
La història ens ha donat alternatives extraoficials, com aquella d’origen un tant incert però popularitzada pel valencianistes de tota mena que consistix en substituir els primer versos pel “Tots baix els plecs de la nostra senyera” que ja apareix documentada malgrat la censura del franquisme, la Muixeranga d’Algemesí a proposta de Joan Fuster o la Cançó de Lluita amb lletra de Maximilià Thous fill.
Pare i fill representen així doncs dues generacions diferents de valencianistes. Si al pare li llevaren els drets d’autor i l’expulsaren del càrrec de director del Museu Valencià d’Etnografia, el fill, d’un valencianisme encara més accentuat el franquisme li van fer la vida impossible. No debades Thous fou un destacat membre de la Joventut Valencianista, de l’Agrupació Valencianista Republicana i del Partit Valencianista d’Esquerra. Unes idees polítiques que el van portar a la presó Model de València on fou durament torturat.
Uns fets que per desgràcia són pràcticament desconeguts pels valencianistes de hui en dia i que posen de rellevància la feble memòria històrica del nacionalisme valencià que quan mira cap arrere té problemes per superar l’espesa boira de la transició i els darrers anys de lluita antifranquista.
Per això, amb l’actitud de la família Thous, no només es denuncia públicament la hipocresia dels qui, com el PP, practiquen un valencianisme cosmètic de contingut ben difús. També ens ajuden a redescobrir la trajectòria i l’evolució de personalitats il·lustres del valencianisme com la que representen els Thous i en definitiva a conèixer els nostres origens.
En este sentit, sobta comprovar que, com revelava Josep Vicent Boira, el valencià va tindre un gran pes en alguns dels actes i congressos d’aquella Exposició Regional. I sobta perquè hui, un segle després i amb un Estatut i una Llei d’ús vigents. I si la pressió dels Thous no surt efecte, el valencià s’haurà quedat exclòs de les celebracions.
dilluns, 11 de maig del 2009
Una enquesta del PSPV pronostica una nova majoria absoluta del PP a pesar del "cas Gürtel"
Tret de Valencianisme.com.
Segons una enquesta electoral encarregada pel PSOE, que s'ha donat a conèixer hui des de diferents mitjans de comunicació, si les eleccions valencianes tingueren lloc ara mateix el PP augmentaria la seua representació parlamentària fins als 57 diputats, tres més que en l'actualitat; el PSOE s'entancaria en la xifra de 38 escons; mentre que EU aconseguiria 4 diputats en la cambra i el BLOC es quedaria fora de les Corts Valencianes, enfront dels 7 parlamentaris que va obtindre Compromís pel País Valencià l'any 2007.
El PPCV no acusaria electoralment el desgast produït per la pressumpta implicació del president de la Generalitat, Francesc Camps, i el secretari general de la formació, Ricardo Costa, en l'anomenat "cas Gürtel", la trama de corrupció investigada pel jutge Baltasar Garzón que ha esguitat diversos càrrecs del Partit Popular.
Alhora, "l'efecte Alarte" seria nul, més de mig any després de la seua elecció com a secretari general del PSPV, per tal com els socialistes repetirien els mateixos resultats que van obtindre el 2007, amb Joan Ignasi Pla com a cap de llista.
Per la seua banda, l'enquesta recull que el 55% dels vots rebuts per la coalició Compromís pel País Valencià en els darrers comicis autonòmics els heretaria Esquerra Unida, que es quedaria amb 4 diputats, enfront d'un 36% que optaria pel BLOC, una formació que segons l'estudi no aconseguiria cap parlamentari a les Corts Valencianes, tot i que en cas de superar la tanca del 5% dels vots arribaria a la xifra de 4 escons, cosa que podria posar en perill la majoria absoluta del PP.
I jo hem pregunte, on està Alarte? el tiparraco aquest deuria estar en les files del pp, quant deuria estar donant canya s'amaga, a que està esperant, a que els amics jutges de camps i companyia diguen que les gravacions no valen per a res o alguna cosa pareguda i els deixe sense càrrecs ni res, i eixiran victoriosos diguen que son els més honrats del mon mundial i que tot a sigut un muntatge per a desprestigiar als valencians. La gent d'iniciativa i bloc fan soroll, però no tant com podria fer-ne el pspv, on estan els botiflers dels sociates? Estan escagarrusats.
Tall de deshonrats.
Segons una enquesta electoral encarregada pel PSOE, que s'ha donat a conèixer hui des de diferents mitjans de comunicació, si les eleccions valencianes tingueren lloc ara mateix el PP augmentaria la seua representació parlamentària fins als 57 diputats, tres més que en l'actualitat; el PSOE s'entancaria en la xifra de 38 escons; mentre que EU aconseguiria 4 diputats en la cambra i el BLOC es quedaria fora de les Corts Valencianes, enfront dels 7 parlamentaris que va obtindre Compromís pel País Valencià l'any 2007.
El PPCV no acusaria electoralment el desgast produït per la pressumpta implicació del president de la Generalitat, Francesc Camps, i el secretari general de la formació, Ricardo Costa, en l'anomenat "cas Gürtel", la trama de corrupció investigada pel jutge Baltasar Garzón que ha esguitat diversos càrrecs del Partit Popular.
Alhora, "l'efecte Alarte" seria nul, més de mig any després de la seua elecció com a secretari general del PSPV, per tal com els socialistes repetirien els mateixos resultats que van obtindre el 2007, amb Joan Ignasi Pla com a cap de llista.
Per la seua banda, l'enquesta recull que el 55% dels vots rebuts per la coalició Compromís pel País Valencià en els darrers comicis autonòmics els heretaria Esquerra Unida, que es quedaria amb 4 diputats, enfront d'un 36% que optaria pel BLOC, una formació que segons l'estudi no aconseguiria cap parlamentari a les Corts Valencianes, tot i que en cas de superar la tanca del 5% dels vots arribaria a la xifra de 4 escons, cosa que podria posar en perill la majoria absoluta del PP.
I jo hem pregunte, on està Alarte? el tiparraco aquest deuria estar en les files del pp, quant deuria estar donant canya s'amaga, a que està esperant, a que els amics jutges de camps i companyia diguen que les gravacions no valen per a res o alguna cosa pareguda i els deixe sense càrrecs ni res, i eixiran victoriosos diguen que son els més honrats del mon mundial i que tot a sigut un muntatge per a desprestigiar als valencians. La gent d'iniciativa i bloc fan soroll, però no tant com podria fer-ne el pspv, on estan els botiflers dels sociates? Estan escagarrusats.
Tall de deshonrats.
diumenge, 19 d’abril del 2009
Ei, pasqües i catxerulo
Com han anat les pasqües?, jo com sempre treballades(no tots els dies però quasi). Encara vaig tindre temps de fer una escapada amb la família, a veure mon i a pescar, faltaria més, però passa com sempre comence jo agafant la primera i després el company em supera(en aquest cas és el meu germà Tonyo). Bé ací deixe la foto per a la posteritat, encara que jo també estic en la instantània amb ell, el mèrit és d'ell, ale ací teniu el catxerulo. 
El tiparraco de les ulleres de sol soc jo, l'altre amb la cara de fava, el meu germà(el traïdor que agafà la truita). Ara de més prop.
I aquestes son les atres dos que capturarem.
diumenge, 15 de març del 2009
per falles i content.
Bé a dia de avui vaig a escriure poc, no tinc moltes ganes que diga'm, nomes escric per a dir que al mes d'agost naixerà la meua segona filla(80% de probabilitat segons la matrona) ei, estic content, la meua companya ja te pangeta, i la meua filla està que suma de contenta.
Què més puc demanar?
Per a arrodonir,al PP, la corrupció floreix, com les floretes petites que creixen als marges del horta i que pungen, els herbasseguers i esparregueres, esperem que no les sulfaten i que cresquen fins que algun jutge els arranque de sota rel, i veure'ls caure.
Què més puc demanar?
Per a arrodonir,al PP, la corrupció floreix, com les floretes petites que creixen als marges del horta i que pungen, els herbasseguers i esparregueres, esperem que no les sulfaten i que cresquen fins que algun jutge els arranque de sota rel, i veure'ls caure.
dissabte, 14 de febrer del 2009
dissabte, 7 de febrer del 2009
Publicació del KDE 4.2.0 (per al sistema operatiu Linux)
El passat dimarts dia 27 de gener de 2009 és la data escollida per a l'alliberament de la propera versió estable de l'escriptori KDE, la 4.2.0.
Ara fa un any, l'alliberament de la primera versió de la sèrie KDE4, la 4.0, ja va suposar una tasca important de modernització l'escriptori i de reescriptura de bona part del codi, a la vista de l'experiència acumulada en els més de dotze anys d'història del KDE. El resultat fou un escriptori modern, flexible i tecnològicament avançat, però que era encara incomplet en algunes àrees.
Tot aquest procés s'ha anat fent en el darrers 12 mesos, i que s'anirà polint al llarg dels propers mesos amb les aportacions que vagin fent els usuaris que el vagin adoptant.
Paral·lelament al desenvolupament de la versió 4.2 a nivell mundial, l'equip de traducció del KDE al català ha continuat la tasca de traducció per tal de poder disposar de la versió catalana del KDE4 des del primer dia del seu llançament, esforç que ha donat com a resultat l'assoliment d'un alt percentatge de la traducció en totes les parts del KDE4 que es publiquen el dia 27 (unes 92.700 cadenes o frases).
Per tal de celebrar públicament aquests acompliments, s'han organitzat diversos esdeveniments a múltiples llocs del món, entre els quals hi ha Barcelona. De moment hi ha previst un sopar, però la festa es pot ampliar amb altres esdeveniments. El sopar és obert a tothom, de manera que si sou simpatitzants i/o usuaris del KDE, esteu convidats a unir-vos-hi encara que no hàgiu traduït mai l'escriptori (qui sap?, potser és una manera de començar a implicar-vos-hi :-).
dimecres, 28 de gener del 2009
Rèplica de Mireia Mollà, diputada d’Iniciativa en les Corts Valencianes al Ple extraordinari sobre la crisi (28-1-2009). El conseller Gerardo Camps havia fet alusió al Ple a un pirata amb un ull tapat que en la darrera campanya electoral no va vore vindre la crisi, Mollà li replica que al seu grup parlamentari se li impedix sistemàticament parlar del Pirata de Castelló en les Corts.
divendres, 23 de gener del 2009
Ei com va, ja feia temps eee, doncs ja estic per ací de nou, la ressaca nadalenca m'ha durat massa...
La realitat és que he estat molt ocupat en la feina i altres assuts que no venen al cas, he tingut que sacrificar algunes coses.
La cosa està prou clara, no? han passat moltes cosetes i la més important és que vaig a ser pare de nou, la meua companya esta prenyada de 3 mesos i pico ja .
Per altra banda i canviant de tema , la cosa està molt mal, mentre la crisi s'accentua més al País Valencià, per les causes que tothom coneguem, la gentola que governa continua en la seua cadira.
A Alberic no pinta diferent el nostre ajuntament governat pels 8+1 genets del apocalipsi, faran tot pols abans d'anar-s'en, o millor dit, de que els tiren, però encara falta molt perquè això passe, Tot es crisi i més crisi però ells no s'abaixen el sou, han unificat els préstecs del ajuntament, ens han pujat el fem , els guals, etc... però ells continuen cobrant el mateix, i damunt es fan els bons perquè s'han congelat el sou, mentira coxina, el sou dels funcionaris i tota aquesta gent l'han congelat de Madrid.
El desPPropòsit continua a reu dels pobles i comarques del nostre país.
La realitat és que he estat molt ocupat en la feina i altres assuts que no venen al cas, he tingut que sacrificar algunes coses.
La cosa està prou clara, no? han passat moltes cosetes i la més important és que vaig a ser pare de nou, la meua companya esta prenyada de 3 mesos i pico ja .
Per altra banda i canviant de tema , la cosa està molt mal, mentre la crisi s'accentua més al País Valencià, per les causes que tothom coneguem, la gentola que governa continua en la seua cadira.
A Alberic no pinta diferent el nostre ajuntament governat pels 8+1 genets del apocalipsi, faran tot pols abans d'anar-s'en, o millor dit, de que els tiren, però encara falta molt perquè això passe, Tot es crisi i més crisi però ells no s'abaixen el sou, han unificat els préstecs del ajuntament, ens han pujat el fem , els guals, etc... però ells continuen cobrant el mateix, i damunt es fan els bons perquè s'han congelat el sou, mentira coxina, el sou dels funcionaris i tota aquesta gent l'han congelat de Madrid.
El desPPropòsit continua a reu dels pobles i comarques del nostre país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)