dimecres, 16 de setembre del 2009

Carta de Josep Nadal

Vaig a reproduir íntegrament la carta de Josep Nadal , cantant de la gossa sorda, en fa reflexionar bastant sobre el camí que deuríem seguir els independentistes d'esquerres i de dretes(que també hi han, no molts, però hi han)al país Valencià. Cada vegada que el llegisc, hem sorprèn més aquest pallo, Nadal eres un fenomen no canvies. Un abràs de la gent d'Alberic, continuem esperant-vos, salut, força i visca el país Valencià. au.

El referèndum d'Arenys i el País Valencià

Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en majúscula) s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.

Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau...

Quedava clar en la pregunta del referèndum que el subjecte de decisió és el poble de Catalunya. Des de la CUP fins a Convergència sembla que hi ha consens en aquest tema i que el dia que es faça el Referèndum ( en majúscula) serà aquesta la pregunta que es farà als ciutadans; "Està d'acord en què Catalunya siga un estat independent Sí o no?"

Durant molts anys l’independentisme al País Valencià ha funcionat baix el lema de “Independència Països Catalans” i encara que tampoc s’ha deixat massa clar si el subjecte de decisió seria compartit o múltiple, si que és veritat que aquestos dos conceptes sempre han anat junts, reforçant la idea de la construcció d’un estat unitari.

Com ens posicionem davant d’aquest nou escenari?, la independència arribaria fins a La Sénia, de Vinaròs cap avall continuaríem sota la bota d’Espanya i amb una mobilització espanyolista major i més virulenta de la que patim ara. I ara què?

Potser algú podria pensar que la solució passa per demanar la integració al nou estat català, però aquesta possibilitat a banda de ser política ficció a nivell social, a nivell individual és una clara invitació a l’exili nord enllà. Ja són massa els valencians que han decidit marxar a viure a Catalunya molts d’ells gent amb titulació superior que no veien cap futur al País Valencià. Continuar promovent la fuga de cervells no crec que siga res positiu.

Aquesta és un interpel·lació oberta a tot l’independentisme del País Valencià, als companys i companyes militants dels diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural; no creieu que ha arribat el moment de valencianitzar al màxim el nostre discurs?

L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.

Per a això caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes.

Vol dir això que estic propugnant renunciar als Països Catalans? No, clar que no. Però pense que els Països Catalans s’han d’explicar. Explicar la llengua, la història, crear un espai cultural i econòmic comú multipolar. Es poden fer diaris, pel·lícules, cançons, televisions, pàgines web, compartir experiències polítiques . Ens podem posar d’acord en moltes coses amb Catalunya i les Illes per derrotar el nostre adversari i per fer creixer la nostra economia i la cultura pròpia. Però això és una faena i anar a partir-se la cara contra Espanya n’és una altra.

Si volem que els nostres conciutadans ens entenguem mínimament cada volta que els diguem que ells no són espanyols haurem de posar per damunt de tot el tema de la valencianitat. Provocar el dubte entre els convençuts de la dualitat “valencià i espanyol” i que comencen a triar entre “valencià o espanyol”. Si barregem el tema dels Països Catalans quan parlem d’independència només ens entendran els mateixos de sempre, sembla que això també ho té clar la societat catalana i actua en conseqüència.

Què en penseu vosaltres? Quin creieu que hauria de ser el camí dels valencians conscients de ser-ho ara que els nostres germans del nord comencen a entreveure de lluny la possibilitat de la llibertat nacional?

Res més, només donar les gràcies al poble d’Arenys de Munt per la seua valentia; tot esperant que algun dia es faça un referèndum oficial amb la pregunta; "Està d'acord en què el País Valencià siga un estat independent Sí o no?"